Les aranyes
Per la Lluïsa, la paret del darrere de casa no era una paret més, ni era una paret com les altres. Cada tarda, un cop havia acabat els deures, la mare la deixava sortir a jugar una bona estona abans de sopar. La paret donava a l’interior de l’illa de cases, no hi passaven cotxes i sempre hi jugaven els nens del veïnat.
Però, curiosament, la Lluïsa no es dedicava ni a jugar a gomes, ni a la pilota, ni als altres jocs amb què els omplien les hores. Passava llargues estones asseguda a terra. Les seves millors amigues, com que s’imaginaven que estava entretinguda pensant en les seves coses, no volien interrompre-la.
Gairebé sempre a la mateixa hora, del darrera de la torreta de flors que decorava la paret, apereixia una filera d’aranyes perfectament ordenades. Eren cinc aranyes d’aquelles que tenen les potes tan llargues i primes que, més que aranyes de veritat, semblen un dibuix.La Lluïsa parlava amb elles i tenia la sensació que elles l’entenien.
Tant era així, que un bon dia es va proposar ensenyar a les aranyes una mena de dansa que havia inventat expressament per elles. El més sorprenent de tot és que, al cap d’un temps, el número de ball els sortís a la perfecció.
Però, curiosament, la Lluïsa no es dedicava ni a jugar a gomes, ni a la pilota, ni als altres jocs amb què els omplien les hores. Passava llargues estones asseguda a terra. Les seves millors amigues, com que s’imaginaven que estava entretinguda pensant en les seves coses, no volien interrompre-la.
Gairebé sempre a la mateixa hora, del darrera de la torreta de flors que decorava la paret, apereixia una filera d’aranyes perfectament ordenades. Eren cinc aranyes d’aquelles que tenen les potes tan llargues i primes que, més que aranyes de veritat, semblen un dibuix.La Lluïsa parlava amb elles i tenia la sensació que elles l’entenien.
Tant era així, que un bon dia es va proposar ensenyar a les aranyes una mena de dansa que havia inventat expressament per elles. El més sorprenent de tot és que, al cap d’un temps, el número de ball els sortís a la perfecció.
Emocionada, la Lluïsa va trucar el seu tiet, que feia reportatges de televisió. Va demanar-li si era possible que vinguessin a gravar una cosa tan maca i original. Al cap de pocs dies va aparèixer pel carreró un equip complert de la televisió, i al capdavant de tots hi havia el seu tiet, que donava instruccions a tothom per que tot estigués a punt per filmar la dansa de les aranyes.
Però quan tothom esperava la seva aparició, anaven passant els minuts i les aranyes no es decidien a sortir.
Alguns dels presents va començar a xiuxiuejar coses com que les aranyes no ballaven, que la nena s’ho havia imaginat tot…
Afortunadament el tiet, que era molt llest, va adonar-se ràpidament del que estava passant i va demanar als tècnics de llum que abaixessin la potència dels focus. Les aranyes devien estar espantades amb tanta lluminària i segurament per això no gosaven sortir.
Quan la llum es va fer menys intensa i més delicada, com la d’un teatre, les aranyes van sortir a escena finalment. Després de l’espectacle i dels merescuts aplaudiments, la Lluïsa va explicar a tothom, emocionada, que aquell dia havien ballat millor que mai.